Doença
Dos, tres dies de semblança d’amor…
Tot això val per a l’esteta per les sensacions que li causa. Avançar voldria dir entrar en el domini on comença la gelosia, el sofriment, l’excitació. En aquesta avantcambra de l’emoció hi ha tota la suavitat de l’amor sense la seva profunditat –una joia lleu, per tant, aroma vague de desitjos, si amb això es perd la grandesa que hi ha a la tragèdia de l’amor, tinguis en compte que, per a l’esteta, les tragèdies son coses interessants d’observar, però incòmodes de sofrir. El propi cultiu de la imaginació és perjudicat pel de la vida. Regna aquell que no està entre els vulgars.
A la fi, prou que m’acontentaria tot això, si aconseguís de persuadir-me que aquesta teoria no és el que és, un complex batibull que faig a les oïdes de la meva intel·ligència, gairebé per tal que ella no percebi que, en el fons, no hi ha sinó la meva tristesa, la meva incompetència per a la vida.
F. Pessoa, Llibre del desassossec
[@more@]