Sud-oest

Els caçadors de cabelleres van muntar
en els seus cavalls i van travessar el recinte cap al portal, ara obert a l’est
per donar la benvinguda a la llum i convidar-los a viatjar. Mentre sortien, els
pobres diables confinats en aquell lloc van arrossegar el noi i el van deixar
en el fang. Tenia el coll trencat i, en dipositar-lo a terra, el seu cap va
caure sobre el pit i va quedar estranyament fluix. Els turons que hi havia més
enllà del pou de la mina es reflectien grisosos en els bassals del pati i la
mula mig devorada jeia en el fang sense el tren del darrere com una estampa
dels horrors de la guerra. A dins de la caserna l’home que havien ferit cantava
himnes religiosos quan no maleïa a Déu. Els intrusos es van quedar drets al
voltant del noi amb les seves armes de foc en posició de descans com a patètica
guàrdia d’honor. En Glanton els havia donat mitja lliura de pólvora de rifle i
uns quants fulminants i un petit lingot d’or i mentre la companyia sortia del
recinte alguns es van tombar a mirar-los, tres homes allà dempeus sense cap
expressió. Ningú no va dir adéu amb el braç. El moribund estava cantant ajagut
al costat de les cendres i mentre se n’anaven els van arribar càntics que
recordaven de la infantesa i els van continuar sentint mentre pujaven pel
rierol i creuaven els ginebrons mullats encara per la pluja. El moribund
cantava amb claredat i vehemència i de bon grat els genets haurien afluixat el
pas només per sentir-lo una estona més, ja que ells també posseïen aquelles
mateixes qualitats.

En dies posteriors van haver de
travessar una regió on les pedres et podien rostir la carn de les mans i on tot
era roca. Van cavalcar en estreta filera per un sender que era una estora de
boles d’excrements de cabra secs i van cavalcar apartant la cara de la paret de
roca i de l’aire abrusador que en brollava, repicades en la pedra les encorbades
siluetes negres dels cavallers amb una definició a la vegada austera i
implacable com formes capaces de violar el seu conveni amb la carn que les
havia creat i continuar autònomes el seu camí sobre la roca nua sense
encomanar-se a sol, home ni déu.

Cormac McCarthy, Meridià de sang


css.php