Espàrrecs
Em deturava a veure sobre la
taula els pèsols que la minyona acabava de pelar, alineats i comptats com bales
verdes en un joc; però el que m’entusiasmava eren els espàrrecs, xopats de blau
d’ultramar i rosa i l’espiga dels quals, finament puntejada de malva i d’atzur,
es degrada insensiblement fins al peu -encara brut, tanmateix, del sòl de la
planta- a través d’irisacions que no són de la terra. Em semblava com si
aquests matisos celestes traïssin les delicioses criatures que s’havien
divertit a metamorfosar-se en verdures i que, a través de la disfressa de la
seva carn comestible i ferma, deixaven entreveure en aquests colors naixents
d’aurora, en aquests esbossos d’arc de Sant Martí, en aquesta extinció de
vespres blaus, aquella essència preciosa que jo reconeixia encara quan, durant
tota la nit que seguia un sopar on n’havia menjat, jugaven, en les seves farses
poètiques i grolleres com una fantasia de Shakespeare, a transformar la meva
gibrelleta en un gerro de perfum.
Marcel Proust,
Combray
I, en el Quadern gris:
«A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.»
L’altre dia en parlàvem mentre colliem espàrrecs escanyolits als marges dels camins. Sembla que ja ha passat el moment dels més bonics.