Qua

 

A l’hivern, especialment el
diumenge, en aquesta ciutat et despertes entre el bramul festiu de les seves incomptables
campanes, com si darrere de les cortines de tul de la teva cambra tota la
porcellana d’un servei de te gegantesc vibrés sobre una safata de plata en el
cel gris perla. Obres la finestra de bat a bat, i la cambra s’inunda de sobte d’aquesta
boirina carregada de repics i composta en part d’oxigen humit, en part de cafè
i de pregàries. No importa la qualitat i la quantitat de les píndoles que et
toca empassar-te aquest matí: sents que per a tu encara no s’ha acabat tot. De
la mateixa manera, no importa si ets més o menys autònom, si has estat traït, i
quantes vegades, si el teu examen de consciència és més o menys radical, més o
menys desconsolador: estiguin com estiguin les coses, presumeixes que per a tu
encara hi ha esperança, o si més no un futur. 
 

Joseph
Brodsky, Fondamenta degli incurabili


css.php