Patrons i déjà vu (4/4)
IV
No sé si vaig massa lluny barrejant aquesta mena de teoria del déjà vu amb el funcionament de les metàfores en literatura. Jo hi veig relació, i m’agradaria reiterar que l’èxit d’una metàfora o d’una comparació va més enllà del reconeixement d’una fórmula. Crec que hi ha una instància de l’ésser al darrera de l’atenció conscient, una instància que reconeix o reacciona davant d’una metàfora ben assolida abans que la raó pugui dir: sí senyor, ben trobat. Es diu que Nabòkov patia (patia? tenia? experimentava? era capaç de?) sinestèsia, que és la possibilitat de percebre la informació que rebem d’un dels sentits i processar-la, bescanviar-la pel llenguatge d’un altre dels sentits. És una mena d’intercomunicació entre els sentits, que permet “veure” de color malva el so d’un violoncel, percebre que el color verd clar té gust de llet (m’ho invento). Això no tenia perquè traduir-se literalment en la seva prosa, però si realment tenia aquesta facultat, segur que li facilitava enormement l’èxit en l’establiment de la metàfora. Òbviament, després de la inspiració, el raciocini li havia de confirmar l’encert.
A les novel·les de Nabòkov hi ha moments d’alta poesia, gràcies a aquesta riquesa metafòrica. Ja he esmentat en un altre lloc un parangó visual (i per què no tàctil, també?) entre, d’una banda, el cul de Lolita embotit en un short minúscul, i de l’altra, el vellutat i fins la clivella que separa els dos lòbuls d’un préssec. O un dels primers petons d’Ada i Van Veen, a Ada i l’ardor; la llengua humida, plena i turgent d’Ada penetrant en la seva boca, fa pensar a Van en una maduixa calenta. Per altra banda, això no s’allunyaria de la carnalitat que volia mirar de definir en parlar de Nabòkov i Lolita.
Segons tot això, el gran escriptor, en definitiva, no seria aquell que hagués après els codis del seu gènere i els manegués o recombinés de forma harmoniosa, sinó aquell que fos capaç de transcendir-los per clavar-se en el nostre ésser més íntim, en el nostre patrimoni de certeses adquirides, aquell que comblés la nostra recerca de veritat, que ens parlés en la mateixa llengua que aquest ésser íntim (i no només l’intel·lecte) ha anat aprenent des de sempre.
[@more@]