Get up!
Quan va morir el John Coltrane jo era una criatura, però és just que la foto sigui aquí a dalt, a més a més la primera, per raons simplement de dates. Si no m’equivoco era l’any 1967. L’any 1982 el senyor Gaye va disparar contra el seu fill Marvin i el va matar, i jo devia llegir al diari la notícia com ara llegiria el titular de la mort d’un dissenyador de modes italià o d’un campió de ciclisme: reconeixent només el nom però sense sentir-m’hi íntimament implicat de cap manera. Amb prou feines el coneixia. Et pourtant al cap de quatre o cinc anys vaig començar a escoltar la seva música de forma insistent, com també la del Coltrane. La de Marvin Gaye acoloreix en la meva memòria tota una època, i és un sofà determinat el que recordo, amb una llum específica i gairebé una estació de l’any. És fins i tot una transformació del cos a través de la memòria la que es produeix, com si de cop, durant un instant, l’instant d’aquest record, tingués vint anys menys. Va ser també en aquella època que escoltava tot sovint James Brown, i poc després també Johnny Guitar Watson.
L’any 1987, una nòvia de l’època em va dur a escoltar el Camarón al Poble Espanyol. Quina revelació! Després un hom posa tota la maquinària intel·lectual en marxa per mirar d’entendre com és aquesta música, d’on ve una emoció potent i inèdita, i es produeix a més una certa comunió amb una vida plena de destrets (com les de Coltrane, Gaye, Brown, Camarón, Johnny Guitar Watson). Però aquella emoció de la primera vegada, la d’aquella revelació, no la vaig tornar a sentir amb la mateixa intensitat en cap disc, i ni tan sols les dues vegades que vaig tornar a veure el Camarón al Palau de la Música (amb el chaland totes dues).
L’any següent (o aquell mateix any? no ho recordo), el James Brown feia un concert, també al Poble Espanyol. Amb el chaland vam córrer a comprar les entrades. El padrí! Clar que era el més gran, era a dalt de tot del santoral, però això era tan indiscutible que més sovint no m’adreçava a Déu pare omnipotent, sinó a altres beats de la meva devoció com sant Marvin o sant Johnny (GW), o també a sant John (C), entre d’altres. Com que encara no he perfeccionat la màquina revolucionària que he ideat per treure estadístiques fidedignes de la meva biografia (aquella màquina que em permetrà saber quantes vegades exactament les meves fantasies han tingut com a protagonista la Natàlia, o la Clàudia, o la Ingeborg, o aquella farmacèutica que treballava a sota de casa, o bé si a la meva vida he fumat més Marlboro o Camel [el Winston els treu un avantatge, segons els meus càlculs més recents, de prop de 200.000 cigarrets], o en quants llits d’hotel he dormit en la meva vida i en quines dates), com que aquesta màquina encara no està a punt del tot, no puc saber quantes vegades vaig escoltar Sex Machine, una alegria del Camarón o Love Jones (que per la seva banda em transporta a un altre sofà, aquest a casa del Dhamma, i em recorda una fotografia que no es pot mostrar de cap manera i que el mateix Dhamma em va enviar fa uns mesos). Però tinc bastant clar que, malgrat aquella posició en el santoral de què parlava (on James Brown era a dalt de tot), vaig sentir més vegades What’s going on que It’s a man’s man’s world.
El cas és que un dia havia d’anar a escoltar James Brown al Poble Espanyol. El dia abans sortia d’un lloc de prop de la Travessera de les Corts on solia anar a recollir feina, i vaig anar caminant xino-xano cap a la parada del 66, a la carretera de Sarrià, prop del Gran Hotel Sarrià, per tornar a casa. Devia ser a primera hora de la tarda, i no hi havia ningú pel carrer (en aquesta mateixa parada una vegada vaig veure passar la comitiva de Mercedes i altres cotxes allargassats del rei d’Espanya). I mentre esperava l’autobús, de cop i volta vaig veure que de la porta del Gran Hotel sortia un negre vestit de color morat, amb un cap enorme, acompanyat d’un tipus més alt, blanc, vestit de manera més convencional, un amfitrió barceloní o algú de la companyia discogràfica o de la promotora de concerts o… Era a uns cent metres, però de seguida vaig veure qui era (l’entrada del concert era a la meva cartera). I mentre era allà a la parada, ells anaven pujant, en direcció a la Diagonal, al cap d’un minut serien al meu costat. Ràpidament vaig pensar que aquella trobada atzarosa no es podia quedar amb un simple contacte visual, que no em podia limitar a telefonar, un cop a casa, el chaland i dir-li: “He vist el James Brown!”. Un bolígraf… no en duia cap i no hi havia ningú pel carrer. I tampoc podia demanar-li directament a ell les dues coses: el bolígraf i l’autògraf. I amb tot això es continuaven acostant. Així que quan van ser amb prou feines a tres metres, m’hi vaig acostar, estenent la mà, i vaig dir: “Mister Brown…”. I el senyor Brown em va serrar la mà, va fer un lleuger somriure i va continuar caminant. Aquesta batalleta l’he explicada unes quantes vegades, i per això no la puc reconstruir de manera fidedigna, verge: no em pregunteu com va ser el seu somriure, com tenia la mà, si em va dir alguna cosa…
Crec que va ser aquell mateix any, o el següent, que el van detenir després d’una persecució de pel·lícula. Per molt que estigués per sobre de sant Marvin o sant Johnny, el James Brown no era un sant, això no és cap descobriment per ningú. Però hi ha moments a la vida, com els que es van produir segurament quatre cinc vegades (ja filaré més prim, amb dades concretes, les dates i les ocasions específiques, quan hagi afinat la màquina), en què, després de saber d’alguna de les barrabassades dels pocavergonyes que gestionen el món, de comprovar-ne la impunitat, a en chaland i a mi ens sortia de l’ànima: “I el James Brown a la presó…!”. S’hi va estar tres anys, tenia l’edat del meu pare, gairebé, i va estar a la presó tres anys.
Però tornem al Poble Espanyol, això sí, l’any 1992. El chaland, la meva nòvia i jo teníem entrades per veure el Camarón. Feia tot just tres mesos que vivíem junts amb la Sandrine (ara ja en fa gairebé quinze), i li havia parlat del Camarón disset vegades, si he de creure les proves pilot que estic fent del Duquemàtic. I de cop i volta, al diari hi apareix la notícia: el Camarón està ingressat en un hospital de Badalona. El dia del concert encara no era mort, i no se sap perquè (tots els indicis eren d’allò més funestos) un hom s’esperava que encara faria l’esforç i apareixeria per sorpresa al concert. Però no va venir. Va sortir el Tomatito i va tocar sol algunes peces; també hi havia, si no recordo malament, el Fosforito i el José Menese, que ens van permetre escoltar un flamenc magnífic que, no obstant, se’ns dirigia més aviat a l’enteniment, i no pas a les tripes, que era pel que havíem vingut. Pel juliol si no m’equivoco, amb prou feines uns dies després del concert, el Camarón moria de càncer de pulmó.
La darrera vegada que vaig anar a escoltar un concert al Poble Espanyol, ja no recordo l’any (1993, 1994?), anàvem a veure el gran Johnny Guitar Watson (i ara recordo que també hi havia vist el Miles Davis, uns anys abans de morir). La primera cançó la va cantar el pianista (on és el Johnny Guitar Watson? ens dèiem, no és aquest que canta, no?). No, no ho era. Era, repeteixo, el pianista, que com a homenatge a Marvin Gaye i pensant segurament en un post que el Duquena escriuria en ple tercer mil·lenni, va començar el concert cantant What’s going on. Y el Johnny? El Tomatito també havia sortit sol, i ara resulta que el Johnny també ens ha fet el salt? Però després d’acabar-se la cançó tota l’atenció va quedar absorbida en un sol punt, en aquest iaio, el gran pare del funk, que passejava amunt i avall per l’escenari les seves ulleres no se sap si d’esquiador, motorista o soldador, la seva americana de solapes quilomètriques i de color platejat ben llampant, el seu barret de macarra de suburbi de Los Ángeles, que començava justament amb Booty Ooty. Johnny Guitar Watson es va esperar una miqueta més que Camarón, però dos o tres anys més tard va caure fulminat mentre feia un concert, crec que al Japó.
Encara no existia el Youtube. Ahir vaig escoltar i veure James Brown cantant Sex Machine, It’s a man’s man’s world, y el John tocant My favorite things, i no vaig tenir esma de veure el Camarón, ja no em ve tant de gust. A veure si trobo alguna cosa del Johnny Guitar Watson. Del Marvin Gaye n’hi ha uns quants. És el que té això del tercer mil·lenni: amb una sola tecla puc veure el que em sembli, tots plegats, Johns y Johnnys, i Marvins i James; és molt més fàcil que veure’ls al Poble Espanyol, on de fet ja no sé si s’hi fan concerts, o en tot cas, ja no crec que siguin com aquells.

Em sembla que ecara en fan de concerts, a l’últim que hi vaig anar va ser el del B.B.King fa uns 7 o 8 anys i em sembla que, té 80 anys!, aviat el veure’m en un post com aquest…
Ja em suposo que encara se’n fan, però no m’he pogut escapar de la retòrica de la malenconia. El B.B. King… un altre històric a punt de traspassar, suposo.
aquests dies el ducòmetre treu fum! potser cal una ampolla de whisky, que soni el sex machine, i bona companyia per afinar-lo. la música del J.B. és un miracle, té una vibració que lliga directament amb els nostres cors, la nostra vitalitat, la nostra il·lusió, la de molts milions de persones. Quan encara veig de vegades com la música del J. B. fa alçar-se i fa ballar gent de tota mena, provoca una alenada total de felicitat a l’univers, li dic al meu interlocutor del moment: ‘Ja ho sap, el J. B., tot això, ja ho sap?’
I llavors, abans de posar-me a saltar, tinc un pensament íntim envers ell, potser deu trobar-se en una cel·la de presó (hi entra i en surt sovint). en fi, tot això ja no caldrà que ho torni a pensar, quan el senti, el balli o el plori, ja no ens l’engarjolaran mai més. visca la vida.