1877/2000

L’estable per a les vaques cares era darrera mateix de la casa. Levin se n’hi anà travessant el pati per davant el munt de neu que hi havia vora els lilàs. Quan entreobriren la porta gelada, s’exhalà la sentor de vapor tebi dels fems, i les vaques, sorpreses per la claror insòlita del fanal, es remogueren damunt la palla fresca. Lluí un moment l’esquena llisa, ampla, vermella, amb taques negres, de la vaca holandesa. L’Àguila, el bou, jeia amb l’anella al morro i es volgué alçar, però va repensar-se i només va bufar dues vegades davant seu. La magnífica Paona, enorme com un hipopòtam, girada d’esquena tapava el vedell als qui entraven i l’ensumava.

Levin entrà al clos, donà una ullada a la Paona i alçà el vedellet clapat de roig damunt les seves potes llargues i vacil·lants. La Paona, inquieta, anava a mugir, però s’apaivagà en veure que Levin li atansava el vedell i, sospirant feixugament, es posà a llepar-lo amb la seva llengua rasposa. El vedell encastà el nas a l’engonal de la seva mare i remenà la cua.

– Fes llum aquí, Fiódor. Porta el fanal -digué Levin, mirant-se el vedell-. És llarg i fornit. Veritat, Vassili Fiòdorovitx, que és bonic? -digué adreçant-se a l’intendent, amb el qual s’havia reconciliat del tot sota l’efecte de la joia produïda pel vedell.

Lev Tolstoi, Anna Karènina

 

Els éssers que sí que transmetien carnalitat eren aquells cossos que ocupaven tot el recinte, aquelles vaques de color crema amb el seu vaivé de malucs massissos i els seus ventres enormes i els seus braguers exageradament inflats de llet, com de dibuixos animats; aquelles vaques manyagues, calmoses, pacífiques, cada una d’elles una feliç màquina de carn de quatre-cents quilos; bèsties d’ulls grossos per a les quals passar-se l’estona mastegant per una banda davant d’una menjadora plena de farratge mentre que per l’altra la deixen seca no una ni dues ni tres sinó quatre insaciables boques mecàniques que no paren de succionar -estímuls sensuals per banda i banda- era la seva voluptuosa recompensa. Cada una sumida en una existència bestial meravellosament mancada de tota profunditat espiritual: expulsar i mastegar, cagar i pixar, pasturar i dormir; aquell era tot el sentit de la seva vida. De tant en tant (segons em va explicar en Coleman) un braç humà enfundat en un llarg guant de plàstic se’ls fica pel recte per extreure’n els excrements, i a continuació, palpant amb el guant a través de la paret rectal, guia l’altre braç perquè introdueixi una mena de xeringa inseminadora per la vagina per dipositar-hi el semen. D’aquesta manera es reprodueixen sense haver de patir l’assetjament del toro, i se les cuida amb sol·licitud durant l’embaràs i se les assisteix durant el part -un moment que la Faunia va dir que podia arribar a ser molt emotiu per a tots els qui hi intervenien- fins i tot les nits amb temperatures sota zero en què bufava el torb. És la sort de viure només pels plaers carnals, inclòs el d’assaborir amb calma la massa pastada i bavejant del mastegall fibrós que remuguen. Poques cortesanes han viscut tan bé, i encara menys cap dona normal i corrent. 

Philip Roth, La marca de l’home


[@more@]


css.php