Envers (i 3)

 

No sé com vaig superar el primer dia després de la tempesta, recordo tan sols que, dubtant del que tanmateix havia vist amb els meus propis ulls, vaig anar a fer un tomb pel parc en plena nit. Com que no hi havia electricitat en tota la regió, regnava una obscuritat profunda. Ni el mínim reflex dels nostres habitatges i vies de circulació torbava el cel. En comptes d’això, les estrelles brillaven amb una intensitat que no havia vist des de la meva infantesa, per sobre dels Alps, o en somnis, a sobre el desert. Des de l’extrem nord fins a l’horitzó austral fins feia poc emmascarat pels arbres, els senyals guspirejants ocupaven tot l’espai, el timó del Carro, la cua del Dragó, el triangle del Toro, les Plèiades, el Cigne, Pegàs, el Dofí. Sense canvis per bé que, em semblava, més bells que mai, duien a terme la seva ronda.

Al silenci d’aquella nit brillant van succeir-li uns mesos d’hivern en el curs dels quals l’agre grinyol de les serres no va cessar de fer-se sentir. Hi havia quatre o cinc operaris destinats fins al cor del mes de març a serrar les branques, cremar les deixalles, treure i carregar els troncs. Per acabar, una pala mecànica va cavar grans forats en els quals es va fer desaparèixer les soques grosses com bales de fenc. D’aquesta manera tot es va trobar, per parlar pròpiament, de cap per avall. El sòl forestal, sobre el qual, encara l’any passat, creixien roses de Nadal, violetes i anemones entre les falgueres i els coixins de molsa, ara era cobert d’una espessa capa d’argila. Ben aviat només va créixer en mates, sobre el sòl esquerdat, el ranuncle d’aiguamoll, les llavors del qual reposaven des de feia lustres en les profunditats de la terra. El dard del sol que ja no res aturava, va destruir ben aviat totes les plantes d’ombra del jardí i cada vegada hom tenia més la impressió que vivia a la vora d’una estepa. Allà on, encara poc temps abans, els ocells cantaven en despuntar el dia tan fort  i en un nombre tan gran que de vegades calia tancar les finestres de la cambra, allà on les aloses s’espargien el matí per sobre els camps i on, en arribar el vespre, fins i tot el rossinyol es deixava sentir de tant en tant sota el cobert d’alguna mata espessa, ja no es percebia pràcticament cap so vivent. 

W.G. Sebald, Els anells de Saturn

 

[@more@]


css.php