Envers (2)
Finalment, el 1987, una tempesta d’una violència sense precedents va assolar la regió, provocant, segons les estimacions oficials, la destrucció d’uns catorze milions d’arbres adults. Això va passar durant la nit del 16 al 17 d’octubre. Sense cap signe precursor, la tempesta va remuntar des del golf de Biscaia al llarg de la costa oest de França, va superar la Mànega i va travessar les contrades del Sud-est d’Anglaterra en direcció a la mar del Nord. Em vaig desvetllar cap a les tres de la matinada, no tant pel tumult com per la calor insòlita i la pressió atmosfèrica creixent en la meva cambra. A l’inrevés que altres oratges equinoccials que havia viscut aquí, aquest no va bufar per ràfegues successives, sinó de manera continua, amb un buf regular encara que, pel que semblava, cada vegada amb més força. Vaig estar-me a la finestra, submergint la meva mirada, a través del vidre tens que semblava a punt de petar, fins al límit del jardí on els grans arbres del parc episcopal es corbaven i s’ondulaven com plantes aquàtiques en una ombriva onada desfermada. Núvols blancs desfilaven en les tenebres, recorrien el cel espantoses lluors provocades, com m’havia d’assabentar més tard, pel contacte accidental dels cables d’alta tensió. En un moment donat em devia girar un breu moment. En tot cas recordo que no vaig creure el que veien els meus ulls quan, reprenent el meu lloc d’observació, ja només vaig veure, allà on, tot just un instant abans, les onades d’aire s’esberlaven i escometien la massa negra dels arbres, l’horitzó buit, ofegat en una claror esblaimada. Hom hauria cregut que algú havia obert una cortina i que la meva mirada es submergia ara en un escenari desert que menava gradualment al demor de les ombres. En el mateix moment en què vaig percebre l’inhabitual claror nocturna per sobre el parc, vaig saber que, allà baix, tot havia quedat destruït. I això no obstant, encara esperava que hi hagués una altra explicació al buit espantós que se m’obria al davant, ja que no havia pas sentit, a través dels rugits de la tempesta, l’espetec significatiu dels arbres que s’abaten. Fins més tard no vaig comprendre que els arbres, retinguts fins al darrer moment per les seves arrels, s’havien anat ajaient a poc a poc. Les seves capçades encavallades, premudes lentament en direcció del sòl, no es trencaven, sinó que acabaven a terra, pràcticament intactes. Boscos sencers havien acabat vinclats d’aquesta manera, com camps de blat. Fins a l’alba, quan la tempesta es va afeblir una mica, no vaig aventurar-me a anar al jardí. Amb un nus a la gola, em vaig estar una llarga estona al bell mig de la desolació. Semblava com si hom es trobés en una mena de canal de vent, fins a tal punt era forta la colada de vent massa càlid per a l’estació. Els arbres més que centenaris, que fins no fa gaire vorejaven encara el caminal que seguia el límit nord del parc, jeien a terra com esvanits, i entre els gegantescos roures turcs i anglesos, els freixes, plataners, faigs i til·lers estesos en tota la seva llargària, els subjectes més petits que vivien en la seva ombra, tuies i teixos, bosquets d’avellaners i de llorers, grèvols i rododèndrons, havien quedat absolutament esmicolats. El sol es va alçar, radiant. El vent va bufar encara una estona i després va ser la calma total. Res no es movia, apart dels ocells que havien habitat en els arbres i els bosquets; eren, ara, per dotzenes els que saltironejaven pertorbats, en els brancatges que encara havien restat verds aquest any fins al cor de la tardor.
W.G. Sebald, Els anells de Saturn
[@more@]

«Austerlitz» ja m’havia agradat molt, però ara llegint «Els anells de Saturn», llibre començat sense gaire ganes per raons merament subjectives, he sentit moments de pura emoció estètica com feia temps que no sentia. No és que m’hagi agradat més que Austerlitz, és un llibre diferent. En destaques tres fragments magnífics, Rafel, però és el que ofereix aquest llibre, innombrables textos remarcables, literatura altíssima. Per cert, aquesta sèrie «Envers» encara no s’ha acabat.
Salutacions