Envers (1)

Les espècies més representades a Anglaterra són també les que han conegut les pèrdues més severes, una d’elles fins i tot ha quedat totalment anihilada. La malaltia de l’om, provinent d’Holanda, va arribar a Norfolk el 1975, i dos o tres anys més tard ja no hi havia ni un sol om viu en el nostre sector. Els sis oms que feien ombra sobre l’estany al nostre jardí es van assecar en l’espai d’unes setmanes, pel juny de 1978, després d’haver desplegat per darrera vegada el seu magnífic fullatge verd clar. Amb una increïble rapidesa, els virus es van propagar per les arrels dels arbres, al llarg de caminals sencers, provocant l’encongiment dels vasos capil·lars i l’afebliment dels arbres que morien de set en els terminis més breus. Fins i tot subjectes aïllats eren infal·liblement detectats pels coleòpters que transmetien la malaltia. Entre els arbres més majestuosos que he vist mai, hi havia un om dues vegades secular que es dreçava solitari, en plena campanya, no gaire lluny de casa. Ocupava un espai aeri absolutament enorme. Recordo que les seves innombrables fulles lleugerament asimètriques i finament dentades encara remorejaven al mínim buf d’aire en un tems en què, en la regió, la major part dels seus congèneres ja havia sucumbit a la malaltia; hom podia creure que l’epidèmia, que avia anorreat tota l’espècie, no podia res contra ell, i en canvi, les seves fulles aparentment invulnerables es van embrunir i enrotllar en l’espai de quinze dies amb prou feines, i abans que arribés la tardor, havien caigut a terra convertides en pols. Cap a la mateixa època, em vaig adonar que les capçades dels freixes es desguarnien cada cop més i que el fullatge dels roures era afectat per mutacions i presentava formes estranyes. Hi havia fulles que creixien directament en el tronc o en les branques grosses, i ja a l’estiu, l’arbre deixava anar una multitud de glans durs com una pedra, deformes i recoberts d’una substància llefiscosa. Els faigs, que havien resistit relativament bé fins aleshores, van ser sotmesos a una dura prova per una successió d’anys extremadament secs. Les fulles es trobaven reduïdes a la meitat de la seva talla normal, les fages eren quasi totes estèrils. Els pollancres, en el prat, es van assecar l’un darrere l’altre; alguns encara són drets, d’altres jeuen sobre l’herba, partits i deslavats per la intempèrie.

W.G. Sebald, Els anells de Saturn

 

 

[@more@]


css.php